socaqui.cat ara a Pau de Sert

Començo a pensar que això de l'estatut és un ens virtual que serveix, únicament, per a omplir pàgines de diaris i edicions de telenotícies.

Si no en vam tenir prou amb tot l'enrenou de la redacció, després ens va venir la "negociació" de CiU en nom de "La Caixa" i altres empreses que dirigeixen el país. Tot seguit el referèndum per aprobar una revisió de l'estatut, que gràcies al tribunal constitucional quedarà en res.

Des del primer dia he estat escèptic amb tot el procés i contrari al text. Posicionar-se a favor d'un text (que reconec que no he llegit, com la majoria dels que van dir Sí) com aquest fa riure. Els favorables d'aquí deien que tindriem més diners i que se'ns reconeixia com a nació. Mentre els d'allà deien que li havien passat el ribot i que no passava res. No només que no passava res sinó que l'autonomia catalana mai no seria millorada en detriment de cap altre autonomia, carregant-se a cop de declaració les "comunitats històriques"

Aquest estiu toca parlar de l'acord de finançament. No s'ha arribat a cap acord i, per tant, s'ha incomplert l'estatut. Però jo em pregunto: quin geni de la negociació, quina eminència legislativa pot posar al nivell de llei (l'estatut és una llei) que abans de tal dia s'ha d'haver arribat a un acord?

Si la proposta la redacta el govern espanyol i els catalans hi estan en contra, de qui és l'incompliment? De seguida tothom ha dit que clar, que el govern espanyol ha començat tard, amb una proposta de mínims inacceptable. Però és que tard i de forma inacceptable però ha estat Zapatero qui ha presentat la proposta, ells, en certa manera, ja han complert la seva part.

El que s'hauria d'haver fet és que l'estatut definís el model de finançament i aquest model fos elevat a rang de llei. Així, una vegada més, els catalans hem fet el ridícul una altra vegada.

I aquesta vegada (com està pasasant sovint darrerament) la culpa és exclusivament nostra perquè vam dir que si al nou estatut. El nostre orgull i amor propi està tant absent que veiem a un mentider (bé, uns quants) com a salvador. Increible però cert.