Fa uns dies em va arribar per correu electrònic la invitació per adherir-me a una campanya que reclama el bon nom de Catalunya, posat en qüestió The Economist: http://www.respostaeconomist.cat.
El PSC, com la resta de partits "catalans", fa el ridícul amb el finançament i la seva suposada pressió al PSOE. La credibilitat dels partits està sota mínims i el PSC, diguin el que diguin els seus membres, han fet pena, per pena dels catalans.
Es veta a la federació catalana de rugbi, i es prohibeix un anunci pro-seleccions catalanes.
Ja fa dies que em balla pel cap i potser hauré d'acabar donant la raó a aquells que diuen que tot el dia ens lamentem. Em refereixo que ens lamentem com a poble, no personalment. Personalment, i voluntariosament, hi ha qui hi deixa la pell, però com a poble em fa la sensació que estem a punt de perdre el darrer que un poble pot perdre: la dignitat. Abans es perd l'esperança que no pas la dignitat.
Potser estem donant voltes a coses totalment inútils que no ens serveixen per res més que no sigui per perdre el temps i postposar (segurament indefinidament) el que hauria de ser la solució.
Un país normal no es lamenta que un diari, setmanari o el que sigui li digui el nom del porc, senzillament això ja no passa. Un país normal no ha d'anar a pidolar a ningú 4 durus, perquè ja són seus. Un país normal no ha de perdre el temps amb seleccions, advocats i lluites legals perdudes abans de lluitar.
El que ens cal, en realitat, és ser un país normal. No dic que ser un país normal sigui mes senzill, però potser si dediquessim seriosament els esforços en mirar de ser-ho, les altres coses vindrien soles.
La rauxa i el seny que han definit sempre als catalans només ens hem quedat amb el darrer; i per vergonya de tots l'hem fet sinònim de covardia.
Que consti que no vull desmerèixer la feina que fa molta gent, parlo a nivell de poble!
- Afegir nou comentari
- llegit 806 vegades
-
Comentaris recents
- Primer, refem per l'esquerra
fa 2 setmanes 6 dies - La unió és el camí
fa 3 setmanes 2 dies - La feina ben feta no té rival!
fa 35 setmanes 2 dies - Esperit col·lectiu nul, hi estic d'acord
fa 42 setmanes 4 dies - Sí, pero...
fa 42 setmanes 5 dies - Com muntar accessos SFTP
fa 1 year 17 setmanes - Jo vaig ser-hi i el crit que
fa 1 year 29 setmanes - Si, això ja és qüestió de
fa 1 year 40 setmanes - Molt bé Xevi
fa 1 year 40 setmanes - Oh gran Dil, quanta raó que tens.
fa 1 year 40 setmanes
Comentaris
Reflexió a la reflexió sobre nosaltres
Home, podria estar d'acord amb que som un poble petit, dividid, amb una classe política mediocre, espanyolista, i que hem perdut la rauxa.
Però compte amb això de l'esperança i la dignitat. Aquí el que hi ha de veritat és que el problema nacional català, des que els anglesos ens van abandonar al borbó aviat farà 300 anys, és que només té una solució (única). Aquesta passaria per fer net. Posaré un exemple del que va dir Colin Power (més aviat un moderat) sobre com solucionar el problema dels talibans a l'Afganistan (via única): arrasar el país amb 20 bombes atòmiques. Hi estic d'acord (no en el mètode per descomptat, sino en l'argument). Doncs en aquest petit país passa el mateix. La solució és clara (i única), però això sí que ens faria indignes com a éssers humans i per tant és inaplicable (tot i que gent com la de Ciutadans/Ciudadanos se la mereixerien).
Malhauradament, cada vegada sóm menys i cada cop més dividits, i les esquerres d'aquest pais ens hi han ajudat més aviat poc.
No és que haguem perdut la rauxa, és que, parafrassejant en Lluís Llach (en un concert en el que penso que hi eres) "el sistema ens imposa un xantatge emocional i fem com si, fem com si...".Doncs això és el problema de molts com jo: els que demanem La Vanguardia en català, els que ens apuntem a aquest manifest (per cert, la carta de resposta que han envïat aquests dies és impecable), els que provem que els nostres fills parlin un català perfecte (i corregeixin els seus mestres, que no fan res més que dir buenu i vale i fer que el català sigui cada cop més com el galleg, una misèria empobrida, castellanitzada i horrible, indigna -aquest com sí-), els que en definitiva, hem perdut la rauxa però mai la dignitat (al menys no del tot).
És evident que el que el cor em demanaria és la d'estripar el DNI i esquinçar el passaport espanyols (fa 10 anys que ho hagués fet, però llavors, covard, torno a pensar en el xantatge emocional del que parla en Lluís).
Per tant, acabo, sóc del que penso que la dignitat com a poble la manté la perseverança d'aquells que, segurament tenint millors coses a fer, dediquen hores de la seva vida a preparar cartes contra el The Economist, manifestos a favor d'un aeroport de BCN transcontinental i recursos contra el Tribunal de Paris que han sentenciat en contra de la nostra selecció.
Que el 2009 ens porti oportunitats, esperança i unes espurnes de rauxa.
Em dónes la raó.
Em dónes la raó. Individualment hi ha excepcions i tu justifiques precisament el cas personal.
Això de la rauxa té trampa. Una rauxa neutra seria de valor 1. Un 10% més de rauxa seria 1.1. El problema és que la rauxa d'un poble no és la mitjana de la rauxa sinó el producte de rauxes dels seus habitants...
10 habitants amb una rauxa de 0.9 no fan que la rauxa del poble sigui 0.9, sinó de 0.910, o sigui: 0.3. Calcula i veuràs que és per deprimir-se!
PD: Estic fatal!