socaqui.cat ara a Pau de Sert

Doncs si. I mira que en feia de temps que tenia ganes d'anar a la muntanya. El que passa és que amb tot el merder que ha comportat el pis la cosa s'ha anat deixant de banda. I és que cada cap de setmana, si no era una cosa era l'altre i així ens hem passat l'hivern i la primavera sense fer cap escursioneta.




Aques pont de Sant Joan (bé, jo faig Sant Pere, també) eren els únics dies que ens coincidien festes amb la Rita, així que va tenir la fantàstica pensada d'anar a la muntanya. Ah, i vam matar dos pardals d'un tret perquè a part de tenir ganes d'anar a muntanya també tenia ganes d'anar per la Catalunya Nord. No sé per què, però... I si, ens vam decidir a anar als Llacs de Carançà.



Aquesta era la intenció, però ja se sap...Després de passar-nos mesos sense anar a la muntanya, i amb dos dies de temps tampoc se'ns podia demanar més. Així que en comptes d'arribar als llacs ens vam quedar al refugi de Ras de Carançà.



El divendres des de Colera (a Colera de cap manera; Edgar dixit) vam anar fent la costa cap amunt (de moment amb cotxe!). Així doncs del Rosselló al Vallespir. El nostre destí era Tuès, un petit poble que no té ni mig centenar d'habitans i des d'on havia de començar la nostra caminadeta. Vam acampar i després de sopar vam fer unes partides al ràpid. Evidentment no en vaig guanyar cap. Tot seguit a clapar.



Vam començar a caminar el dissabte a les 8 del matí i vam fer cas d'un cartellet que ens indicava el camí cap als llacs de Carançà. Vam seguir la ruta de les passeres perquè tot i ser la més dura era la més curta. Encara a hores d'ara em pregunto qui nassos va posar aquell cartell que deia que només es tardaven 4 hores fins als llacs de Carançà. Només hi ha dues opcions: o tenia quatre cames o bé vestia de blau i portava capa. Bé, me'n deixo una; i és que el meu nivell de francès és més ridícul que l'Aznar (bé potser m'he passat!) i no ho vaig llegir correctament. De totes maneres la Rita també hi era, per la qual cosa aquesta tercera opció queda gairebé descartada.



El camí va ser una autèntica passada. Seguia el riu i anava pujant i baixant per tal de superar els obstacles naturals en forma de paret. La zona era molt humida, la qual cosa facil·litava la presència de molta vegetació, que canviava segons l'alçada. Vam poder veure des de mantellines, blanera (o trepó), roses de pastor, saüc passant per faigs fins a nerets. Bé, s'ha de notar que vaig aprendre alguna cosa, no?



Durant el camí de pujada també vam poder veure tres bèsties, que si no anem errats havien de ser isards. I no van pas pasar gaire lluny de nosaltres, potser a 25 metres, fent un salts que ni en Carrero Blanco (ara m'he passat, no tant grans, potser).




De totes maneres una de les coses que més crida l'atenció d'aquesta ruta és el pas per les passeres.

N'hi ha que són com un boladiu, clavades a la roca, però n'hi ha d'altres que no, que són ponts que travessen el riu, al més pur estil Indiana Jones. La primera vegada fa una mica d'impressió, i amb una motxilla a l'esquena que deu rondar el 20 kg encara més.Afortunadament tot va anar com havia d'anar, és a dir, bé. Tampoc no cal patir, hi passa un munt de gent i les estructures son molt segures.



La veritat és que ens ho vam agafar amb moooooooooolta calma.

Vam pujar xino xano, vam anar parant i no vam arribar al refugi fins cap a les dues. Això vol dir 6 hores a pas normalet, tret del tram final que la Rita ja no podia amb el mal de cap i li va fotre canya mentre jo treia un pam de llengua per anar seguint. És per això que deia lo del cartell i les 4 hores de pujada. Perquè clar, fins al primer llac encara faltaven dues hores més. Evidentment vam passar d'anar-hi.




El refugi estava en un lloc increible. Havent dinat ens vam estirar i vam fer una migdiada que tela! Allà, estarrossats al sol, no hi havia mosca que pogués trencar el nostre merescut descans. La tarda la vam passar per allà, i amb un intent frustrat pels núvols d'arribar-nos fins al primer llac. La veritat és que m'hauria fet gràcia d'anar-hi, però el temps a muntanya fa molt de respecte. Així doncs ens vam quedar prop del refugi, on vam plantar la tenda amb la intenció de passar-hi la nit. I així va ser fins que el soroll de les vaques ens va despertar.



A les 6 del matí, un grupet de vaques va creure que l'herba que hi havia prop de la nostra tenda era la millor de la vall. I clar, a mi m'agraden molt les bèsties, però si en fan 10 com jo i a més porten unes banyes que ni el toro d'en Paquirri... Vam sortir de la tenda pel que pogués passar. Total al cap de gairebé una hora ja havien passat el centenar de vaques. En resum que la nostra intenció de tornar cap avall aviat es va frustrar i vam començar la tornada que gairebé eren les 8. I ara si, 4 hores però de baixada i molt a la idea. En prou feines ens vam aturar.



La veritat és que m'ho he passat de conya i espero que la Rita ho vulgui repetir.